Hosting por dinahosting.

Què és governar

Diuen que el que diferencia un polític d’un estadista és que mentre el primer, l’endemà d’haver guanyat les eleccions ja comença a treballar per guanyar les properes, l’estadista, coneixedor de les mancances del seu país, comença a planificar i endegar els medis per posar-hi remei, independentment de si el seu mandat serà suficient per portar-ho a terme. No hi ha dubte que si això és veritat, l’estat espanyol està ple de polítics no pas d’estadistes.

Als llatins, per “genètica”, ens agrada improvisar, i la història recent ens ho confirma. Només hem de donar una ullada a com va ser creada la Seguretat Social que avui, quasi 40 anys després, encara hi ha un 12% de gent que, per la seva professió, no hi poden estar emparats, sense oblidar els alts i baixos que ha tingut, i els canvis que hi ha hagut i que hi hauran, sense que tinguin res a veure amb la normal adequació dels sistemes al temps, sinó obligats per la manca de previsió en posar-los en marxa.Sempre, i per diferents raons, en l’etapa moderna hem estat a la cua dels anomenats països desenvolupats, i això, que no és pas per presumir-ne, té l’avantatge que ens podem emmirallar en els països mes avançats que nosaltres, prendre cura dels seus problemes i com els han resolt, estudiant amb temps l’aplicació de les mesures que haurem de prendre a casa nostra quan aquests ens arribin, si és que no som capaços d’evitar-los. Contemplem, sinó, els casos del famós Estado del Bienestar”.

 

Avui estem davant d’un problema tan gros com el de la seguretat social al seu dia. La DEPENDÈNCIA. No, no us penseu que ha sorgit com un bolet, ja fa anys que a Europa i a Amèrica del Nord “gaudeixen” d’aquesta problemàtica i l’han afrontada actuant de diferents maneres, que ens agradaran més o menys, però l’han afrontat.

A l’estat espanyol, com que aquest problema històricament estava resolt per la família, fidels al nostre costum no se li ha fet cas fins ara. La incorporació de la dona al treball, bé sigui per causa vocacional o bé per la necessitat imperiosa d’haver de col·laborar en els ingressos familiars per poder viure dignament, o simplement viure, han accelerat aquest procés.

Però abans de canviar una cosa que històricament ha funcionat perfectament, s’han d’estudiar les seves repercussions i donar-ne una altra a canvi que garanteixi la funció del valor que es pretén canviar. D’això se’n diu preveure.

N’hi ha de variades i diverses, d’alternatives que poden resoldre el problema; la més completa, que garantiria fins i tot l’afecte, l’estimació, el caliu de família que mai podrà donar la millor residència del món, fóra que aquesta tasca restés en la família, garantint-li a aquesta les despeses que aquesta situació comporta mitjançant el traspàs a la família, home o dona que s’encarregués de la tasca d’atendre el Depenent, d’uns ingressos que li permetin fer un canvi temporal de feina, sense perdre els drets de l’anterior, si és que la tenia, que li permeti seguir cotitzant a la Seguretat Social, per no perdre els drets a la jubilació i a la dependència que potser un dia podrà necessitar. Considereu que els diners només compensarien la feina; a l’“altra qüestió”, l’afecte, l’estimació, el caliu de família, poseu-hi preu si us hi atreviu.

Aquest sistema és avui el més adoptat, encara que molts no cobrin, de moment, per l’administració, perquè no tenen on posar els residents i no han arribat a cap acord amb la indústria privada, que veu en la Dependència un negoci rendible, el que em confirma en la meva creença que aquest sistema és viable, i per altra banda no és incompatible amb cap altre sistema. El reconeixement de la figura del Dependent, dóna satisfacció a les Indústries de Serveis, particularment a les d’assegurances, que ja estan traient al mercat tota una sèrie de productes per atendre aquesta nova figura que es reconeix i que obre les portes a noves fonts de negoci.

Un problema, si se l’agafa a temps, es resol i no passa res, però si no se li fa cas es fa gros, s’enquista i acaba essent carn de canó en una contesa electoral, tret a corre-cuita i prometen el que de vegades no es pot prometre, sobretot si no s’està massa convençut de guanyar-la.

Però les promeses s’han d’acomplir i aleshores passa el que està passant, que no hi ha diners per atendre el que s’ha promès. Es comencen a tirar pilotes fora. L’amo dels calés ens surt dient que el Benestar Social ha estat traspassat a les Comunitats autònomes, i que per tant és un problema d’aquestes, fora d’una petita quantitat que frega la de les pensions no contributives, això sí, per a tothom. Siguem seriosos, és un problema de tot l’Estat, i de la mateixa manera que el cost de la vida és diferent a cada Comunitat autònoma, el cost de l’atenció a la Dependència també ho serà. L’Estat no pot defugir de la responsabilitat de fixar, d’acord amb les Comunitats autònomes, els que podem acceptar com a serveis dignes, i aquests són els que ha de finançar. L’administració d’aquest serveis, sí que li corresponen a la Comunitat autònoma, com si vol donar-ne de complementaris, que aquests sí que els haurà de finançar ella. És el que dèiem: no s’ha previst res.

Senyors, l’Estat és com una família: entren els diners que poden entrar i la responsabilitat del cap de família és distribuir-los donant prioritat a les necessitats més importants, i si no es poden cobrir totes cercar la manera que els membres de la família treballin una mica més per tenir més recursos, després de convèncer-los que el seu esforç és necessari.

Què passa als membres d’aquesta família quan no tenen clar que l’administració dels seus recursos sigui clara i eficient? Doncs que es reboten i demanen control sobre aquests més diners que se’ls demana.

Això es exactament el que va passar amb l’enquesta del CIS (no publicada), que preguntava a la gent si estaria disposada que se li augmentessin els impostos amb aquesta finalitat; la resposta no deixa lloc a dubtes: si no ho recordo malament, el 73% va respondre que sí, però que havia de ser un impost finalista i sota el control del poble.

Senyors, que ja som grandets!, aquest és un problema de la societat i l’ha de resoldre la societat. Ningú pot assegurar que mai no necessitarà dels serveis que li pot oferir la necessària i imprescindible Llei de Dependència. Si les coses es deixen com estan, els econòmicament forts no tindran cap problema, com fins ara, i els pobres de solemnitat tornaran a gaudir de la beneficència pública; el que no sabem és el que faran amb la sempre maltractada i cada vegada més nombrosa “classe mitjana”, perquè tenim massa diners per ser atesos per la beneficència pública, i no en tenim prous perquè puguem entrar a l’altre grup. Ja ens direu què fareu amb nosaltres.

La Llei de Dependència ha de ser un dret universal i gratuït; si falten diners, primer administreu bé els que us donem i si amb tot i això no n’hi ha prou parlem-ne, que de solucions n’hi ha. Però penseu i preveieu el futur, que quan els toqui ser vells als nascuts en èpoques de baixa natalitat, els sobraran els calés per atendre la seva dependència; pot ser que al final resulti un problema de finançament i no de recursos. I sobretot, perquè el problemes agafats a temps són molt mes fàcils de fer entendre i molt menys costosos de resoldre que quan hem de fer això que tant ens agrada als llatins: improvisar.

Hi ha dues maneres de disposar de més diners, guanyar-ne més o gastar-ne menys, i s’ha de fer servir la primera quan la segona ja no es pugui reduir més. L’únic que volem és poder confiar en els que han de decidir per nosaltres. Que no ens passi com als soldats republicans, que quan els han reconegut els seus drets ja només en quedaven quatre.

Salvador Llibre i Angulo

Deja un comentario

CAPTCHA Image
Play CAPTCHA Audio
Reload Image

Traductor
Secciones
Ficheros mensuales

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Translate »