Hosting por dinahosting.

La Sagrada Família

Manuel Cuyàs
(Avui – Opinió – A ull nu; 3 de juliol 2010)

Un dia d’aquests em vaig deixar caure en una reunió d’intel·lectuals. Hi havia pensadors, escriptors, pintors, escultors i una senyora amb un petit barret i d’una certa edat que no em va ser presentada però que em va semblar entendre que era la vídua d’un senyor que en vida havia estat molt important. La senyora només va obrir boca per dir que ella no va al Liceu des que Calixto Bieito situa vàters a l’escenari i els espectadors hi poden entrar amb samarreta i xancletes. Com que la reunió té caràcter periòdic i com que l’observació liceística de la senyora va ser rebuda amb fredor i incomoditat, em sembla molt que els organitzadors s’oblidaran a partir d’ara de tornar-la a convidar.

La reunió va derivar de seguida cap a una lletania de queixes. L’art no es valora; les institucions no fan cabal de la cultura; el pensament autèntic, que és el transgressor, va de baixa; aquestes coses. Quan semblava que d’un moment a l’altre tots ens havíem de posar a plorar, un dels congregats que es trobava prop de la senyora del barret va dir que l’estadística d’una publicació estrangera molt prestigiosa acabava de declarar que l’obra d’art que defineix el segle XX a escala mundial és la Sagrada Família de l’arquitecte Antoni Gaudí. Davant l’observació, la concurrència es va posar a riure com si li haguessin dit que l’atracció cultural número u del món fos la Dama del Paraigua i els ximpanzés que li fan companyia al Zoo de Barcelona. Vaig entendre que a aquella gent la Sagrada Família no li agrada gens i vaig entendre alguna cosa de l’actualitat.

No és que els reunits abominessin Gaudí. Tot al contrari. Els agrada el Gaudí de la Casa Batlló perquè va posar sobre la façana original i al bell mig del circumspecte passeig de Gràcia una màscara de colors com les que surten a Venècia per carnaval. Valoren la Pedrera perquè els murs són tan sinuosos que el pobre senyor Milà que la va encarregar no va saber mai on situar el piano de paret de la seva filla ni el capçal del llit matrimonial. Celebren també la Colònia Güell perquè, com el nom indica, era una colònia de treballadors, i celebren el Parc Güell perquè obeïa a un pla socialment utòpic dels que feien furor en aquella època. Mataró perquè cau lluny als barcelonins als quals cau lluny tot el que sigui més enllà del Llobregat i del Besòs, però si hi anessin i veiessin la nau de fàbrica que el Gaudí jove va construir per encàrrec d’una cooperativa obrera local, l’arquitecte seria elevat no a l’altar on el vol situar l’Església catòlica sinó al panteó dels grans revolucionaris, juntament amb Ferrer i Guàrdia i el Noi del Sucre.

El que passa és que si a l’Església li falta un miracle obrat per Gaudí per fer-lo sant, als meus intel·lectuals de l’altre dia els sobra la Sagrada Família per poder-lo idolatrar com cal. Ells han mirat la Sagrada Família pel davant i pel darrere, li han aixecat les caputxes una a una, han baixat a la cripta i han pujat als ventalls de colors del capdamunt i així com a les cases fetes per Gaudí hi han observat una burla al burgès Batlló i al burgès Milà, al temple expiatori no hi han sabut trobar una semblant actitud transgressora respecte als capellans que l’han de gestionar i a l’amo últim de la mansió, que és Déu nostre senyor en persona. El catolicisme i el misticisme són unes peces de la personalitat de Gaudí que fan francament nosa i com que no saben on posar-les d’aquí ve la riallada de l’altre dia. Ells diran que, de la Sagrada Família, els molesten els afegits que hi estan posant els senyors Bonet i Rigol i les escultures de Subirachs, però en realitat els desplau l’embalum sencer. Almenys, el dia de la reunió, els meus companys no van fer pas discriminació entre l’obra original i l’obra nova. La Sagrada Família fa monja, fa Convergència, fa Unió, fa japonès.

He dit que la reacció d’aquells homes i dones, gent que genera opinió i que escriu als diaris i té algun conegut entre els que governen aquí i a Madrid, em va fer entendre alguna cosa de l’actualitat. Si al lloc on se situa la Sagrada Família hi hagués, en comptes d’aquest temple, el pavelló Mies van der Rohe, la Fundació Miró de Sert, el Museu Picasso, la mateixa Pedrera o l’avió del Tibidabo, ja podem comptar que el tren d’alta velocitat no passaria per sota del carrer de Mallorca i a tocar de cap obra sensible sinó que hauria estat desviat pel litoral, pel Vallès o cap al cel, entre altres motius perquè els reunits haurien encapçalat manifestacions contra l’obra ferroviària i haurien mogut tots els ressorts que ells coneixen perquè no es fes.

Jo fins ara no feia gaire cas dels que alerten del perill que corre la Sagrada Família si el tren li passa per sota. Després de la gran riallada de la reunió em fa l’efecte que algú celebraria com si es tractés d’un happening dels anys seixanta i setanta que, per causa d’un tren, s’ensorrés l’edifici preferit d’aquell arquitecte que quan sortia de fer-hi una visita d’obres va morir atropellat per un tramvia.

Deja un comentario

CAPTCHA Image
Play CAPTCHA Audio
Reload Image

Traductor
Secciones
Ficheros mensuales

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Translate »