Hosting por dinahosting.

Mig segle de tinta xinesa

‘Mare, què puc fer?’ Foto: PILARÍN BAYÉS.

 Pilarín fuig de la tecnologia per il·lustrar, però es meravella quan cobren vida els personatges

Pilarín Bayés és una incansable il·lustradora, “una intel·lectual de fer feines” com es defineixen amb l’editor Albert Jané. Aquest vespre s’inaugura a Vic l’exposició Benvinguts al circ de la Pilarín que documenta parcialment (són milions els dibuixos que ha fet durant tota la seva trajectòria) els 50 anys de vida professional de l’artista. Mentre estudiava Belles Arts a Barcelona, es va adonar que la seva carrera havia de passar per la il·lustració. Bayés es decanta per un món optimista, vital, lluent. Com ella mateixa. Potser per això Marta Mata la va triar juntament amb Fina Rifà i Maria Rius d’entre tota la classe de pintura al model (“estàvem retratant un gitano amb tanga”, recorda) i li van arribar els primers encàrrecs per a La Galera. Va ser el principi d’una carrera que, mig segle després, no ha acabat encara. Cavall Fort i les variadíssimes publicacions que repassen la història de Catalunya, les seves festes, tradicions, o de personatges internacionals, l’han dut a molts encàrrecs diferents. Ara, per exemple, treballa amb la seva filla Marga Sala en la segona sèrie de dibuixos animats (els capítols del 14 al 26) de L’illa del far per a Televisió de Catalunya.

El dibuix de Pilarín és inconfusible. Un traç de cares rodones, els dibuixos ben acabats, amb el màxim de detall i un gust per la tinta xinesa per fer els contorns i la tinta de colors per pintar-los. Amb els anys, també hi ha entrat el llapis (“pintar un abric amb llapis sembla que abrigui més el vellut”), el retolador negre i l’aquarel·la. És el seu recurs preferit pels grans espais, “un llapis deixa un traç massa reiteratiu. Quan ho veus penses amb la feina que ha suposat al pobre autor”, comenta pensant en una etapa en què, per raons maternals, els quatre fills li tombaven els tinters.

Roser Capdevila, la seva companya de generació en la il·lustració més internacional, lloa els avenços tecnològics: “diu que és molt fàcil esborrar”, comentava ahir Pilarín. Ella renuncia a la tecnologia, per mandra. Sí que es meravella quan algú és capaç de passar el seu dibuix a un nou format, com pot ser l’audiovisual L’illa del far. Edicions 62 està preparant una reedició d’Història de Catalunya. Quan torni a les llibreries, també s’oferirà un joc interactiu per a Ipad i Iphone, que permet interactuar amb les il·lustracions de Pilarín (des de pintar les quatre barres de l’escut de Guifré el Pilós fins a aconseguir que alguns personatges tinguin moviment i so autònom).

L’exposició, que es podrà veure fins al 8 de gener al Museu de la Pell de Vic comissariada per la seva filla i companya d’estudi, té una gira prevista, encara per concretar. També hi ha prevista una altra exposició que vinculi les il·lustracions de Pilarín amb les diferents generacions que els han llegit al Palau Robert d’aquí a uns mesos. I és que per Pilarín són els ulls dels nens, amb tanta tafaneria com anàlisi, els que acaben donant el sentit al seu dibuix.Així de simple, radical i contundent.

Lluny del món tenebrós

Pilarín, característica pels barrets i el somriure, en consonància amb unes cares felices en els seus dibuixos, admet que, des de bon principi, es va allunyar del món tenebrós. A Belles Arts, la tendència dels “eugenios” (els que pretenien ser genis ja a l’escola i que rebien l’escarni de la resta de la classe amb aquest sobrenom) era treballar l’expressionisme més fosc i abstracte. Bayés tenia clar que no s’hi sentia còmoda: “Ser transcendent implicava ser trist i això m’empipava, perquè jo estic molt contenta de la vida.” Tot i així, sí que ha hagut de passar per il·lustracions d’episodis tràgics, sobretot en els aparts d’història i en els biogràfics de personatges. Com la guerra per Picasso, els afusellaments de Goya o, fins i tot, la bomba d’Hiroshima. Però no ha renunciat per exemple, a il·lustrar els episodis de gamberro de Picasso, en la seva biografia. Per aquests casos, confessa, incorpora el retolador negre, “que és molt dur, pel cop de ràbia”. Sempre ha treballat per encàrrec i això l’ha obert a mons que no es pensava mai que dibuixaria, diu satisfeta.

Mig segle de professió i encara l’atrau la pàgina en blanc. Treballa, segons els seus col·laboradors, fins a 14 hores. I no acostuma a fer esbossos. Tot es fa del cap al paper amb tinta. Només admet fer alguns esbossos si és una proposta que cal que un Ajuntament o institució aprovi. És un mètode que pot semblar molt arriscat, però que motiva enormement Pilarín. Comença distribuint amb unes línies molt simples com serà el dibuix. De mica en mica, el va omplint amb el tema central i també amb les accions paral·leles que completen el dibuix. Pilarín procura ser rigorosa amb la documentació i, per exemple, no introduirà mai ni tomàquets ni patates en una acció que passés a Catalunya, abans del descobriment d’Amèrica. Pilarín considera que fer un dibuix és com acabar un trencaclosques, fins que no s’acaba l’últim personatge no es pot valorar el resultat final.

Tot i així, confessa l’editor Albert Jané en el catàleg de l’exposició sí que va posar Jacint Verdaguer al llac de Sant Maurici (un racó que l’autor de Canigó mai no va visitar, realment), un lapsus que Pilarín va corregir immediatament i Jané se’l va quedar i el té emmarcat a casa. L’editor adverteix que l’error ve, sovint del que encarrega, que no dóna prou informació. Com el cop que li va demanar que fes un Sant Jordi a la Rambla per a la portada de Cavall Fort i ella, en comptes de retratar una escena costumista, va tirar de fantasia i va posar el patró de Catalunya a cavall enmig de parades de llibres i roses. L’equívoc va causar sensació!

Els actes dels 50 anys de professió de Pilarín van començar l’abril passat quan l’Ajuntament li va concedir la medalla de la ciutat. Aquest reconeixement va comportar la necessitat de fer una antologia dels dibuixos de Pilarín. Marga Sala, amb el suport del galerista Joan Homs i de la dissenyadora gràfica Sandra Penadés, han fet realitat el projecte en molt poc temps. Pilarín, fins ahir, no va anar a veure com quedava al Museu de la Pell. Sentia comentaris a casa, li feien preguntes que li indicaven indicis i li van encarregar que es retratés. Ella va optar per convertir-se en una mena de domadora: uns micos li donen una tinta que es beu i, màgicament pot dibuixar amb els 5 dits. El circ és el motiu de l’exposició. Per fer-ho coherent, Pilarín aquest estiu ha pintat uns elements que acompanyen l’espectador des de la mateixa entrada del museu.

 

Deja un comentario

CAPTCHA Image
Play CAPTCHA Audio
Reload Image

Traductor
Secciones
Ficheros mensuales

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Translate »